EL TEMA DE LA QUINZENA

COM QUEDARÀ EL MAPA POLÍTIC DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 9-M

Les eleccions al Parlament de l'Estat espanyol que se celebraran el diumenge, dia 9 de març, obren tot un seguit d'interrogants al respecte. La campanya es planteja des de la bipolarització (PP/PSOE), encara que, des de certes comunitats autònomes, hi ha altres opcions de caire més o menys nacionalista.
Sigui com sigui, dels propers comicis, en sortirà el govern de l'Estat espanyol per a la propera legislatura. Les possibilitats són múltiples, des de la majoria absoluta fins a l'empat tècnic per qualsevol dels dos grans partits espanyolistes, fins a la necessitat d'haver d'acordar un pacte amb un o amb diversos partits polítics (CIU, PNB, Esquerra, Esquerra Unida - Els Verds, Unitat per les Illes...)
Més enllà de saber si serà Rodríguez Zapatero o Rajoy qui presidirà el futur govern espanyol, en solitari o amb pactes postelectorals, als homes i dones de les illes Balears, interessen dues coses per damunt de tot: si el govern que surti estarà en sintonia amb el Pacte de centreesquerres que actualment governa a les principals institucions de les Illes i si s'aconseguirà el primer diputat nacionalista gràcies a la unió de totes les forces nacionalistes que és Unitat per les Illes.

EL TEMA DE LA QUINZENA

VA SER ENCERTADA LA DECISIÓ DEL JURAT DE LA RUA DE 2008?

Arran d’alguns comentaris apareguts durant la passada quinzena en aquest blog, hem considerat oportú debatre sobre si va ser encertada la decisió del jurat de la Rua de 2008, o no. Com que hi ha diversitat d’opinions al respecte, des de la redacció de pipenxarxa, hem fet un doble exercici de manera que tot seguit argumentam a favor i en contra de la decisió que va desfermar la polèmica.

CONTRES

Enguany el jurat de la Rua estava compost per un representant de l’AMPA del Col·legi Monti-sion, un del Col·legi Costa i Llobera, un representant de l’Associació de Veïns del Port de Pollença, un representant de les confraries de Setmana Santa, un representant del Club Pollença, un de l’Associació de Veïns de Pollença, dos membres de la comissió de Festes i un membre de la comissió de Reis. És evident que cada una d’aquestes persones forma part d’una entitat o associació pollencina i això pot posar en perill el seu criteri de decidir el lliurament envers allò que tothom coneix com “granar capa seva”.

Per altra banda, enguany no s’han fet públics els criteris d’avaluació que han seguit els membres del jurat i per tal de demostrar que el concurs és neutral, estaria bé que els pollencins sabessin què és el que valora: creativitat, originalitat, feina, animació. D’aquesta manera es demostraria que no es vota per qui és el que va disfressat. I per major transparència, no estaria malament que es fessin públics els punts amb els quals ha guanyat cada comparsa.

En el cas d’enguany, tot i que els membres del jurat eren nou, no es varen poder decidir per lliurar els premis tal i com es marca a les bases del concurs sinó que es varen sumar els imports del primer, segon i tercer premi i es va repartir a parts iguals entre els tres guanyadors. Així i tot, els pollencins no saben el perquè de l’empat que es va produir?

No obstant, el que estaria bé de veritat és que el jurat estàs format per persones alienes a les festes o que hi puguin tenir alguna relació.

No cal que el concurs de carnaval el jutgi cap dissenyador de moda ni cap professional de l’espectacle, però com que, al cap i a la fi, és la gent del poble qui gaudeix amb la Rua, podria ser aquesta mateixa qui votés a través de SMS, d’una urna enmig de Plaça... Així ja no es podria dir que sempre trien els mateixos ni que sempre guanyen els mateixos.

PROS

Qualsevol concursant ha de saber que, de la mateixa manera que poden guanyar, també poden perdre. De fet, és molt més probable aquesta darrera opció que no pas la primera. I saber perdre és tot un mèrit, mentre que fer potadetes és més propi d’infants d’uè.

Insistir amb les potadetes infantils i pretendre justificar-les resulta insòlit, ja que, com canta Luís Eduardo Aute, “quien pone reglas al juego, se engaña si dice que es jugador”. Més enllà de la formació del jurat (que ha d’estar integrat per aquells pollencins i pollencines que acceptin la invitació de l’organització), aquestes persones han de ser lliures per valorar allò que els doni la gana, sense que ningú no marqui unes pautes que, en qualsevol cas, l’únic que s’aconseguiria és posar límits. I és que no es pot perdre de vista que, de moment, la regularitat no és la dominant de la Rua de Pollença. De fet, la Rua de l’any passat va ser animadíssima, mentre que la d’enguany era més aviat pobra.

Qualsevol decisió sempre implica que hi hagi sectors a favor i en contra, sobretot quan es tracta de gustos. Ara bé, mai com enguany, la decisió del jurat havia estat tant discutida i el que és pitjor qüestionada. I si aquest espectacle és trist, molt més llastimós resulta acusar que sempre es premia els mateixos. Res més fàcil de comprovar, que agafin qualsevol any, a l’atzar, i s’ho mirin?

En definitiva, un jurat format per membres de diferents associacions del municipi és d’allò més plural i la seva decisió resulta del tot encertada tant aquest 2008 com en anteriors edicions de la Rua. En qualsevol cas, els emperons no s’han de fer públics després de la votació, sinó abans, en el mateix moment d’inscriure’s al concurs. O és que, segons allò que hagués decidit, no se l’hagués acusat de partidista?

EL TEMA DE LA QUINZENA

PLASTIFICAR SANT ANTONI

Abans no tallin un dels pins de Sant Antoni que, probablement, haurà estat menys temps clavat a la plaça Vella, pipenxarxa vol treure a rotlle la polèmica sorgida des de fa alguns anys respecte la naturalesa del gall. I és que, des de certs sector de la societat, es demana que se substitueixi el gall de carn i ossos per un gall de plàstic.

En principi, a les persones que feim pipenxarxa, no ens sembla adequat plastificar la festa de Sant Antoni. Com tampoc trobam de rebut que, per fer una festa, s’hagi de maltractar animals. Ara bé, pensam que hi ha alguns matisos a fer i que és ara, amb tot un any per endavant, quan s’ha de plantejar una reflexió entorn d’aquest element de la festa.

Tots estarem d’acord que el gall és un premi per aquella persona que aconsegueix arribar dalt del Pi. És més aquest premi, el d’un gall, és una tradició centenària tal i com ho avalen documents antics. També és cert que, des de fa alguns anys ençà i per evitar el patiment innecessari de l’animal, en comptes de llençar-lo dalt a baix, es fica dins una senalla que baixa qui ha pujat al Pi. Per tant, s’ha adoptat un canvi pedagògic envers l’ús dels animals a les festes tradicionals.

No satisfets amb aquest canvi, hi ha qui proposa substituir el gall per una rèplica de plàstic la qual cosa, no ens enganyem, és una horterada per més que raonin la substitució. D’entrada, no és ètic fer ús d’animals en espectacles populars, sobretot si hi ha patiment. Aquest no és el cas del famós gall del Pi de Sant Antoni, ja que ni tan sols quan el llençaven dalt a baix era un espectacle violent o desagradable. I és que, a banda que un animal no és una persona, els galls tenen ales i volen.

Però, com que els arguments que donen aquells que suggereixen penjar un moneiot que representi un gall, són ben respectables, hi ha una tercera via: no posar-hi res i fer un regal actualitzat a aquell que puja el Pi. Per més que, pardoxes de la vida, en aquests moments tan materialistes, el fet d’arribar dalt del Pi ja és el millor premi.

Sigui com sigui, ara és el moment de madurar la sortida més adient per a la festa de Sant Antoni, sense que aquesta decisió surti de botador. I és que el gall és un detall de la festa de Sant Antoni a Pollença, però la societat perd valors més sòlids pels quals convé lluitar i no perdre energies amb doiets com els del gall.

EL TEMA DE LA QUINZENA

LES ILLES PER SENYERA

El professor i militant del PSM, Damià Pons, ens regalava diumenge al Diari de Balears un article titulat “Elogi al PSM” en el qual afirmava que “la història del nacionalisme mallorquí és, encara que pugui no semblar-ho, una història d’èxit”. En aquest sentit, destacava “la capacitat de mantenir-se viu” i haver estat capaç de situar el mallorquinisme polític a les institucions.

Trenta anys després de les primeres eleccions democràtiques al Congrés dels Diputats a Madrid, però, les illes Balears mai no han tengut un diputat amb veu pròpia, un representant que no hagi anat a remolc de les consignes dels partits espanyolistes (PP, PSOE i EU). Per tant, manca una institució en la qual és precís i necessari situar-hi el mallorquinisme polític.

És en aquest context en què una gran coalició nacionalista amb les illes Balears per senyera, pren una dimensió insòlita, una dimensió que alguns han marcat com a “fita històrica”. De fet, així és ja que el 9 de març de 2008 els mallorquins, menorquins, eivissencs i esperem que també els formenterencs, decideixin que les illes Balears deixin de ser l’única comunitat històrica de l’Estat espanyol que té un diputat sense l’anomenada “obediència estatal”.

I és que el 22 de gener es presentarà la coalició nacionalista integrada per tots els partits nacionalistes de les illes Balears, això és PSM, UM, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, PSM de Menorca i Els Verds de Menorca, Esquerra d’Eivissa i Entesa Nacionalista d’Eivissa, i presumiblement Gent per Formentera, així com també els Independents d’Artà i de la Pobla, entre d’altres pobles.

Aquesta gran suma de sensibilitats ha estat possible perquè tenen una meta en comú, una voluntat clara d’aconseguir major finançament i més autogovern per a les illes Balears. Qui pot estar en contra d’aquests objectiu?

No és el moment d’entrar en trifulgues entre els partits que, per les raons que siguin, no formen part d’aquesta Unitat de forces mallorquines, menorquines, eivissenques i formenterenques. Més aviat ara més que mai és l’hora de “remar tots junts amb força i en la mateixa direcció” i, com deia Damià Pons, de mantenir “una autoconfiança sensata i no l’apatia dels derrotats sense esperança”.

Per a molts de ciutadans i ciutadanes de les illes Balears, el 9 de març de 2008 s’ha de convertir en una data memorable, una data en què tots plegats aconseguirem tenir una veu més que necessària a Madrid i, per això, no hi valen restes, sinó sumes: la suma de tots aquells homes i dones que viuen i treballen a les illes Balears, però també la d’aquells que s’abstenen perquè no hi ha cap partit que respongui a les seves expectatives i la d’aquells votants d’altres formacions com PP, PSOE i EU que mai no han vist recompensada la seva confiança en aquests partits polítics de signe espanyolista. D’exemples en trobaríem a balquena, però, per no anar gaire enfora, el PSOE (entre els quals hi havia els 4 diputats de les Illes per aquest partit) va votar en contra de retornar-nos la Base Militar del Port de Pollença.

EL TEMA DE LA QUINZENA

PARE NOEL O REIS MAGS?

A Mallorca, sempre ha estat tradició que dia 6 de gener, els nins i nines s’aixequessin ben prest al dematí per córrer a cercar els regals que els tres Reis Mags d’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, els havien deixat la nit anterior. Com és tradició, els Reis Mags arriben a Pollença en camells o en cavalls i per això, els nins de Pollença els deixaven sempre una sabata amb galetes i un tassó de llet, per tal que els mags reposessin forces per al camí.
A part, però, d’aquestes tradicions més populars, els Reis Mags tenen una relació directa amb la base de les festes nadalenques, que és la religió cristiana, la qual ha estat (i és) la predominant en aquesta part del món. Els Mags surten a la Bíblia com a principals adoradors del nen Jesús, nat a 25 de desembre i principal motiu (encara que molts no ho recordin) de la celebració de Nadal, paraula que en català prové de natalici, que significa precisament, naixement. Els Reis Mags saben que el nen Jesús és el Messies i per això l’adoren portant-li or, encens i mirra, objectes que s’han convertit actualment en els presents que reben els nens petits.
El Pare Noel, fa més poc temps que es deixa veure per terres mallorquines. És un personatge inspirat en un bisbe cristià d’origen grec, de nom Nicolás, que va viure al segle IV a Anatòlia, l’actual Turquia. De fet, era una de les persones més venerades pels cristians a l’Edat Mitjana, per tant, també està relacionat amb la religió. Tant és així, que avui en dia encara es conserven les seves relíquies a la basílica de Bari (Itàlia).
Segons explica la llegenda, la fama que té de repartidor d’objectes es basa segons la història que hi havia un home molt pobre que no podia casar les seves filles per falta de dot. Per això, Sant Nicolás, en secret, va entrar per la finestra i va deixar a cada al·lota un sac de monedes d’or dins dels mitjons que estaven penjats a la xemeneia perquè s’eixuguessin.
A partir d’aquí, la figura del Pare Noel ha anat evolucionant fins a l’actualitat en què s’explica que Santa Claus, viu al Pol Nord juntament a la Senyora Claus i una gran quantitat de follets que l’ajuden en la fabricació de les juguetes que els demanen els nens a través de les cartes.
Sigui com sigui, avui en dia, en què els orígens de les tradicions s’han difuminat en el passat, s’ha creat una mena de polèmica envers aquest dos personatges: el Pare Noel i el Reis Mags, i sobre quin dels dos té més importància en les festes nadalenques. Tant és així, que fins i tot els anuncis publicitaris se’n fan ressò d’aquesta polèmica (com per exemple, l’anunci de Schweppes en què el Pare Noel, ja no vestit dels colors de la Coca-Cola, sinó d’aquesta beguda, explicita que els Reis Mags li fan la competència).
Des d’aquí, només es vol convidar a fer una reflexió sobre els orígens de les festes i els orígens de qui porta els regals, dels quals, per cert, els psicòlegs no en recomanen més de tres per infant.

EL TEMA DE LA QUINZENA

DELS EXCESSOS NADALENCS

Durant aquestes setmanes, a Pollença, ja s’ha començat a veure algun pare Noel penjat pels balcons del pisos, mentre que l’Ajuntament ja ha començat a decorar carrers i places de la Vila. Nadal ja és aquí, encara que falten molts de dies per a la data senyalada. Això no obstant, tothom parla del Nadal, es prepara per a les festes que, sobretot, es notaran a la butxaca. No debades, segons un estudi de la consultoria Deloite, el de 2007 serà un dels Nadals més cars, sobretot, pel que fa al menjar.

Segons aquest estudi, es calcula que els ciutadans de l’Estat espanyol gastaran una mitjana de 951 euros durant aquestes festes, això és un 5’1 per cent més que l’any 2006. D’aquests 951 euros, es preveu que un 40 per cent es destini a l’alimentació i l’altre 40 per cent als regals, mentre que el 20 per cent restant serà per a les activitats de lleure. En aquest sentit, encara que els percentatges entre alimentació i regals estiguin igualats, l’any 2006 es va destinar un 24 per cent a l’alimentació i un 57’7 per cent als regals, la qual cosa suposa que enguany els Reis seran magres.

L’estudi de Deloitte també fa referència a quines seran les compres predominants i apunta que la roba i els llibres guanyaran als CDs i DVDs degut a les descàrregues d’internet, això pel que fa als adults. Els joves i adolescents es decanten per les tecnologies com ara videojocs o mp3, mentre que els infants continuen demanant juguetes tradicionals.

Respecte el tipus de negoci escollit per fer les compres nadalenques, Deloitte senyala que les grans superfícies i hipermercats, sobretot per comprar els aliments típics del Nadal, són els preferits dels consumidors a l’Estat espanyol.

Pel que fa a aquests consumidors, Deloitte destaca que, a la majoria d’enquestats, no els important gratar-se les butxaques per menjar llagostins, me, vins i caves, així com altres aliments típics de la taula nadalenca, com tampoc no els sap greu gastar doblers per sortir o per comprar loteria. De fet, des de Loterias y Apuestas del Estada, estimen que aquest 2007 es vendran el 90 per cent dels dècims emesos (185 sèries, cinc que més que l’any passat).

Tot plegat, però, és només la punta d’un perillós iceberg. I és que, si bé serà en la cistella de la compra, on el ciutadà notarà més l’encariment de la vida. No tot acaba en l’economia domèstica, ni tan sols en l’economia. L’exageració en el consum arriba a un grau de disbauxa preocupant: el Nadal ja té poc d’espiritual, perquè s’ha convertit en la festa consumista per excel·lència. La gent compra aliments com si hagués de venir la fi del món, beu com a xots i es diverteix perquè toca, encén lluments sense tenir en compte el canvi climàtic i redecora ca seva sense preocupar-se el més mínim de la quantitat de residus que generen (i això que la resta de l’any ja se’n generen massa, de residus), i mentrestant es fan regals els uns als altres sense tenir en compte quelcom més emocionant que tota aquesta parafernàlia: els sentiments, què senten les persones que tenim al nostre costat.

Des de pipenxarxa, us convidam a viure un Nadal moderat en tots els sentits, a la vegada que us desitjam unes bones festes i un feliç any 2008. Molts d’anys!

EL TEMA DE LA QUINZENA

BAIXA EL CONSUM DE MITJANS EN CATALÀ PER PART DELS JOVES

La Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC) ha presentat un informe sobre el consum mediàtic i cultural dels joves de parla catalana, és a dir, de Catalunya, València i les Illes Balears, titulat “La dieta mediàtica i cultural dels joves”, el qual conclou que el consum de mitjans entre els joves és molt superior en castellà que en català i que el consum dels joves de mitjans en català perd pes respecte al consum dels adults de mitjans en català.

L'estudi “La dieta mediàtica i cultural dels joves” també afirma que els joves d’aquestes tres comunitats autònomes dediquen una mitjana de més de quatre hores i mitja cada dia als mitjans de comunicació, igual que els adults, encara que els joves dediquen quaranta minuts més a Internet que els adults. A canvi, dediquen menys temps al consum dels mitjans de comunicació tradicionals: en concret, dues hores a la televisió, una hora a la ràdio i dotze minuts a la premsa.

“La dieta mediàtica i cultural dels joves” és el primer estudi de consum de mitjans que se centra únicament en els territoris de parla catalana i la conclusió principal, que el català perd força en el consum cultural i mediàtic dels joves, s’ha extret arran de 40.000 entrevistes festes a 4.531 joves de tots els Països Catalans. Aquests joves entrevistats són lingüísticament més competents que mai, ja que han estat formats en català, a més, les facilitats per mirar, escoltar i parlar en català són infinitament més importants ara que fa uns anys. Així i tot, la gent jove de Catalunya utilitza molt més el castellà que els adults en el consum de mitjans de comunicació.

Més preocupant és encara el cas del País Valencià i les Illes Balears on, segons l’estudi el consum de mitjans de comunicació en català és pràcticament inexistent en diaris i revistes i molt baix en ràdio i televisió. Segons el president de Fundacc, Salvador Cardús, aquest retrocés del català «en una generació més formada que l'anterior» resulta «molt amarg». Amb tot, el sociòleg té la impressió que les dades «són més el resultat de les ofertes que fa el mercat que no pas el resultat d'unes opcions lingüístiques ideològiques conscients voluntàries», cosa que explica que els dos idiomes s'equilibren força pel que fa a l'assistència a exposicions i a espectacles com el teatre o el circ.

EL TEMA DE LA QUINZENA

A ESTRÈNYER-SE EL CINTURÓ

Els ministeri d’Economia va confirmar dimarts passat que els preus de molts productes bàsics han patit pujades significatives. L’augment d’aliments tan bàsics com fruites i verdures, ous, llet, cereals o carn de pollastre han fet tambalejar les butxaques de tots els consumidors, que s’assabentaren d’aquesta pujada abans que el ministre Pedro Solbes ho anunciés.

Pel que fa a les causes d’aquesta esgarrifant pujada, s’atribueixen a dos factors. En primer lloc, l’espectacular increment de la demanda per part de països com per exemple la Xina, que cada dia consumeix més, i per tant, quan hi ha un augment de la demanda i una oferta més bé limitada, els preus pugen. Per altra banda, la segona causa és que molts d’aquests productes, com ara els cereals, els sucres o els olis, han començat a tenir un ús alternatiu, ja que s’utilitzen per a la fabricació de bio combustible, ús pel qual són més ben pagats al mercat, per tant, han sofert una reassignació. Això comporta que molts camps de cultiu d’aquests productes no siguin destinats al seu consum, sinó a la fabricació de bio combustible. Així mateix, l’increment de l’ús del bio combustible afectarà en un futur gairebé immediat, el consum de petroli que, segons els experts, assoleix els darrers dies màxims històrics.

No obstant això, l’impacte econòmic mundial que pot suposar la baixada de consum de petroli envers l’augment de consum del bio combustible (tema que donaria per un altre post del pipenxarxa), la pujada de preus dels productes bàsics de consum tindrà incidència en els costs d’altres sectors com la restauració i el sector hoteler, a més de la repercussió directa sobre la inflació. Tot això, comportarà, inevitablement, un fre en el consum ja que la pujada del preu dels aliments, unida a l’increment de les hipoteques per l’alça dels tipus d’interès farà que els nivells de consum disminueixin. El més greu de tot això és que, amb aquestes pujades, s’augura el final d’una bonança econòmica, ja que l’alarmant pujada de preus i dels tipus d’interès provocarà una situació d’endeutament elevat sobretot per a les famílies de nivell mitjà.

Finalment, per si encara queda qualque despitat que no s’ocupa de la compra setmanal de casa seva i no es fa una idea de com pujarà la vida diària, tot seguit s’ofereix un llistat d’aquells productes que més pujaran.

Així doncs, els productes frescs que més pujaran seran les cebes, la carn de pollastre, les sardines, els ous, les taronges, les peres d’aigua, les bledes, els sorells, les pomes, les llimones, els galls, la vedella, les anxoves, els plàtans de Canàries i el maire. Per altra banda, els productes envasats que es veuran més afectats seran la llet esterilitzada, el gira-sol, la farina, els espaguetis, les gambes congelades, la tonyina en llauna, el pa de motllo, les sardines en llauna, el formatge emmental, el quetxup, la xocolata amb llet, el lluç congelat, la minestra de verdures congelades i els iogurts.

EL TEMA DE LA QUINZENA

PROS I CONTRES SOBRE LA PUJADA D’IMPOSTS

El 2008 els pollencins i pollencines hauran de pagar més per als impostos que han de pagar religiosament com a bons ciutadans. Aquest augment dels impostos no és exclusiu de Pollença, sinó que molts són els municipis mallorquins, governants per qualsevol partit polític, que han aprofitat l’inici de la legislatura per pujar els imposts. És gairebé segur que cap dels polítics responsables d’aquesta puja va prometre en campanya electoral que pujaria els impostos, però...

Tal i com es va aprovar en el plenari d’octubre, l’augment percentual dels impostos serà important, sobretot pel que fa a l’impost sobre béns immobles (IBI) en rústica, encara que també pujaran els impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), sobre activitats econòmiques (IAE) i sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU).

Ben segur que, a cap ciutadà, li fa cap gràcia haver de pagar més i més, sobretot si és l’Ajuntament, l’administració més propera i, per tant, la més coneguda. Però el cert és que, gràcies a aquests impostos, rebem uns serveis per part de l’Ajuntament que organitza i patrocina bona part de les festes que es fan a Pollença al llarg de l’any, s’ocupa de fer obres per a una millor qualitat de vida dels pollencins i pollencines, gestiona molts de serveis com ara el d’aigua potable, de recollida i tractament de les aigües brutes...

Es calcula que, amb la diferència en la recaptació d’impostos de 2008, l’Ajuntament recaptarà 1.400.000 euros més que durant l’exercici anterior. I, per poca gràcia que ens faci haver de pagar sempre més, d’aquí a quatre anys quan, molt probablement, no s’atreviran a fer puges d’impostos per ser un any electoral, volem ser positius (tal vegada ingenus) i creure que, a la llarga, repercutirà positivament en la qualitat de vida de pollencins i pollencines.

Quatre anys són quatre anys, però haurien de donar per qualque cosa més que tapar l’espectacular forat econòmic que va deixar l’anterior equip de govern. De moment, tot s’ha de dir, des de l’Ajuntament, aposten per estrènyer-se el cinturó, però la realitat demostra que el primer que varen fer va ser pujar-se el sou.

Llavors no podem oblidar que, a Pollença s’hi viu bé, però tots sabem que hi ha moltes mancances: no tenim un transport públic així com toca; alguns carrers i urbanitzacions senceres estan plens de clots; no tenim un teatre en condicions com tenen a Alcúdia, la Pobla, Muro...; no hi ha cap escoleta municipal...

EL TEMA DE LA QUINZENA

+ DE 100 DIES DE GOVERN A L’AJUNTAMENT DE POLLENÇA

S’han complert amb escreix els 100 dies de gràcia que es concedeixen als nous polítics per assumir el càrrec després de formar-se el nou equip de govern a l’ajuntament de Pollença. Superat aquest termini de temps, se suposa que els nous regidors i regidores, governin o estiguin a l’oposició, s’han d’haver situat en el lloc que els pertoca i, per tant, si s’equivoquen, han de saber actuar en conseqüència.

Des del passat 16 de juny, dia en què es va constituir el nou ajuntament de Pollença, encapçalat per la coalició Unió Mallorquina / Unió Pollencina Independent (UM/UNPI), però amb nous socis de govern: el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el Partit Socialista de Mallorca (PSM).

A fi de governar plegats, els regidors d’UM/UNPI i del PSOE acordaren un pacte de governabilitat els objectius prioritaris del qual són:

- Ampliació de l’àrea de Serveis Socials en general i molt especialment al Port de Pollença

- Reestructuració de l’organigrama de l’Ajuntament per a fer-lo més àgil per als ciutadans, cosa que contempla la reforma de l’edifici, la reforma del funcionament i la creació de procediments de gestió

- Rehabilitació de la urbanització de Gotmar, així com la peatonització de la primera línia del Port de Pollença

- Millorar el sanejament i la xarxa d’aigua potable a la Cala Sant Vicenç.

- Enfortir la disciplina urbanística amb l’acord de totes les forces polítiques amb representació municipal.

- Construir un pavelló cobert al Moll i una sala multifuncional (Teatre/Auditori de Rafael Moneo) a Pollença.

Pel que fa a les persones que han de fer realitat aquests i altres punts del pacte de govern, cal dir que són:

Batle de Pollença i regidor d’Urbanisme: Joan Cerdà Rull (UM/UNPI)

Delegat de l’àrea de Serveis, Camins...: Martí Ochogavia (UM/UNPI)

Delegat de Festes, Esports i Llicències d’Obres i Activitats: Miquel Ramon (UM/UNPI)

Delegada de Turisme, Comerç i del mercat del Port de Pollença: Margalida Llompart (UM/UNPI)

Delegada de Participació Ciutadana, Normalització Lingüística, Mediació Cultural i Cultura Popular: Catalina Campomar (UM/UNPI)

Delegada del Port de Pollença i de l’àrea de Serveis Socials i Sanitat: Francesca Ramon (PSOE)

Delegat d’Hisenda, Personal i Policia Local: Joan Josep Mir (PSOE)

Delegat de la Cala Sant Vicenç i de Medi Ambient: Jaume Plomer (PSOE)

Delegada de Joventut i d’Educació: Maria del Mar Sastre (PSOE)

Delegat de Cultura i EMSER: Gabriel Cerdà (PSM)

Pipenxarxa ofereix la possibilitat que els pollencins i les pollencines avaluïn o valorin més que la feina, l’aptitud d’aquest equip que ha de governar l’Ajuntament durant la legislatura 2007/2011.

EL TEMA DE LA QUINZENA

DEL FET DE VIURE A POLLENÇA

És ben sabut que trobar un habitatge a Pollença és difícil, i aquells que ho vulguin fer, només tenen tres opcions: 1) comprar un pis a través d’alguna de les múltiples immobiliàries que hi ha al municipi; 2) llogar un pis, i 3) adquirir un pis de protecció oficial.

Si la persona interessada en trobar un habitatge escull la primera opció, es trobarà amb que, segons dades proporcionades per diversos agents immobiliaris, un pis de nova construcció a Pollença poble, de 83 metres quadrats costa 236.000 euros i un de 95 metres quadrats, amb 3 habitacions, té actualment un cost de 265.00 euros. En canvi, un pis de 110 metres quadrats i de segona mà costa una mitjana de 240.00 euros, però s’ha de reformar.

Si s’escull aquesta primera opció, a més de l’excessiu preu dels habitatges que, evidentment no està pensat per a gent treballadora sense grans ingressos econòmics a final de mes, aquells que vulguin comprar es troben que actualment els bancs ja no poden finançar més les hipoteques del que ho fan, que és a quaranta anys. A més, a través de les entitats bancàries, la persona interessada en la compra d’un habitatge només es pot finançar un 80 per cent de les hipoteques, la qual cosa significa que aquells que vulguin accedir a un primer habitatge necessiten tenir un 30 per cent del seu cost estalviat, un 20 per cent del preu de la mateixa vivenda més un 10 per cent d’interessos que després haurà de pagar.

Si s’analitza la segona opció: llogar un pis. Aquells que algun cop s’ho hagin plantejat hauran vist que si no és de particular a particular i com aquell que diu “no tens bo”, trobar un pis a Pollença o el Port es pot convertir en una vertadera odissea, ja que és impossible combinar unes dimensions adequades amb un preu assequible (o sigui que no s’hi quedi tota la nòmina), resulta més difícil que creure’s que els 210 euros que Zapatero promet donar als joves d’entre 22 i 30 anys per pagar una part del seu lloguer no sigui tan sols una estratègia electoral. O no?

Finalment, aquells que, o bé no els convenci o bé no es puguin permetre ni llogar, ni comprar, només els queda sol·licitar un pis de protecció oficial. Però aquesta opció també té incovenients, i és que al municipi de Pollença només s’ha conegut una oferta de pisos de protecció oficial, que varen ser els del reconvertit Hotel Carotti del Port de Pollença.

Davant la mancança d’habitatges a preus assequibles als mileuristes (com es coneixen el treballador jove i ben format el sou dels quals ronda els mil euros al mes) de Pollença (siguin natius o nous vinguts) ho tenen difícil, per no dir impossible, fer-se amb un lloc on viure, en què sigui de lloguer o de lloguer de protecció oficial.

En definitiva, Pollença està cruu si no s’és milionari. I és que segons dades oficials, llevat de Palma, Pollença és el municipi amb l'habitatge més car de Mallorca. Aquesta dada confirma la situació que es viu en el municipi, que obliga a molts pollencins a haver d'"emigrar" a altres pobles per trobar un habitatge digne a preus més raonables.

EL TEMA DE LA QUINZENA

L’OMBRA DEL DUBTE

El presumpte cas d’agressió policial que va tenir lloc la matinada de dijous 6 de setembre de 2007 ha obert un interessant debat sobre l’abús d’autoritat o la violència injustificada dels anomenats agents de l’ordre.

La intenció de pipenxarxa no és valorar els fets, ni jutjar la conducta del jove Joan Coll Vives ni l’actitud de l’agent de la Policia Local de Pollença a qui acusen d’agressió. Ara bé, creiem convenient fer algunes puntualitzacions:

1.- Els agents de la Policia Local han de ser respectats i, si cal, s’han de fer respectar.

2.- Aquest respecte no s’aconsegueix per la força, sinó que han de fer servir qualsevol altre recurs abans d’arribar a les mans.

3.- Les accions per part dels ciutadans s’han de contextualitzar i, en cap cas, s’han de sobredimensionar.

Per altra banda, com bona part dels pollencins i de les pollencines que respongueren a la convocatòria de manifestació i es reuniren davant la Casa de la Vila, els que feim pipenxarxa desconeixem els drets i els deures dels agents de la Policia Local. Ara bé, per una qüestió de proximitat, els municipals ens resulten més simpàtics que altres agents de l’ordre públic que no treballen frec a frec amb els ciutadans. No debades, els municipals de tota la vida han tengut, i tenen, una funció més humana que sancionadora o agressora. D’ells esperam ajuda i confiam, fins i tot, que sabran perdonar qualque petita infracció per part nostra. Ja se sap, la confiança!

Els fets del passat 6 de setembre, però, fan planar l’ombra del dubte sobre la Policia Local de Pollença. I és que sembla ser que aquest mateix agent que va protagonitzar l’enfrontament amb Joan Coll Vives ha estat acusat en diverses ocasions d’haver abusat de la seva autoritat com a Policia Local. També és cert que sempre ha sortit guanyador de tots els judicis.

Mentre no s’aclareixi què va ocórrer aquella matinada, tots els implicats s’han de considerar innocents. Això no obstant, opinam que, si s’han donat casos de violència en el cos de la Policia Local, per petits que siguin, no es poden amagar, sinó que s’ha de fer pública. El companyerisme és important, però la veritat està per damunt.

Tot plegat, demanam que s’aclareixi el més ràpidament possible què va passar aquella matinada del 6 de setembre i que, entre la Policia Local i l’Ajuntament, es retorni la confiança perduda envers els municipals. I, sobretot, que s’evitin noves agressions que no afavoreixen ningú, especialment per a la mateixa Policia Local, en el si de la qual hi ha bons professionals i excel·lents persones.

EL TEMA DE LA QUINZENA

MALALTS DE PATRONA

Quan fa més d’un mes que s’han acabat les festes de la Patrona, encara es parla de com varen anar de malament les festes de 2007. “Va ser un desastre!”, s’exclama més d’un fent rotlada a qualsevol terrassa de Pollença. I, efectivament, va ser un desastre i encara hagués pogut ser pitjor [us convit a llegir l’article “La crítica al Simulacre” de Jaume March Bisbal que es publica en el PUNT iNFORMATIU número 289] si, en caure la paret del camp de futbol de ca n’Escarrinxo, hagués provocat alguna víctima mortal o ferida irreversible. Per sort, no va ser així. Això no obstant, aquest accident que hagués pogut convertir el Simulacre en tragèdia ha passat sense pena ni glòria, diluït pel kaos que va dominar l’acte més massificat de la Patrona: els Moros i Cristians.

Feta aquesta puntualització a fi que quedi clar que, per damunt de qualsevol cosa, la seguretat és el primer, cal reconèixer que en la part més estètica el Simulacre de Moros i Cristians de Pollença també va ser un desastre.

Ningú no es recorda de quan l’ordre i el concert que imperava en el Simulacre es va perdre, però des d’un temps ençà els Moros i Cristians han anat degenerant de cada any una mica més o menys. Tothom està d’acord que aquesta situació caòtica s’ha de solucionar, però no tots coincideixen en com s’ha de recuperar aquell desordre ordenat que caracteritzava aquesta festa des dels inicis.

La proposta més bàrbara que hem sentit és la de posar un escenògraf, perquè dirigeixi aquesta tradició que s’atreví a qualificar de “funció teatral”. Desbarats a banda i de manera molt sintetitzada, les propostes per refer l’acte més popular de la Patrona són: una mort d’èxit per tornar començar de bell nou; el compromís dels càrrecs d’ambdós bàndols, perquè facin tots els possibles perquè es duguin a terme determinats gestos a uns llocs concrets, sense que aquesta autoritat els converteixi en els amos per fer el que vulguin amb la festa; deixar que l’espontaneïtat sigui allò que posa una mica de gràcia als Moros i Cristians, o bé restaurar el Simulacre sense que hi hagi mil i un jefets que manin i improvisin les idees més desbaratades.

S’adopti l’opció que s’adopti, cal reconèixer que, d’entrada, s’ha de posar una mica de seny al Simulacre i analitzar els pros i contres de qualsevol canvi, per petit que sigui, per evitar que el remei sigui pitjor que la malaltia. Llavors s’han d’estudiar i avaluar si cal nomenar alguns responsables (dos, vint, cent o els que facin falta), perquè vigilin que el Simulacre es desenvolupi d’una manera “ordenada”.

Ara bé, per damunt de tot, cal corregir aquest exagerat sentiment patronal que expressen sense complexos més d’un pollencí que compta els anys per Patrones, que viu del record d’aquells instants de glòria que li ha permès en alguna ocasió la Patrona i que es creu estimar més la Patrona que qualsevol altre pollencí. Aquests malalts de Patrona són tant o més perillosos que qualsevol altre culpable, fins i tot dels externs sobre els quals les culpes cauen a pler. I és que si hi ha un culpable, tot és molt més fàcil.

En poques paraules i per acabar, el simulacre de Moros i Cristians ha d’evolucionar sense destorbar l’essència de la festa i això ho hem d’aconseguir entre tots.

EL TEMA DE LA QUINZENA

CREIXEN CADIRES COM A BOLETS

L’arribada dels turistes a Pollença ha comportat un any més la instal·lació d’un nombre excessiu de terrasses que ocupen la via pública de les zones més transitades de Pollença i del Port de Pollença amb unes taules i cadires que cada dia creixen com a bolets. Aquesta situació provoca nombroses queixes tant per part dels ciutadans com per part dels mateixos ocupes del carrer.

Per una banda, molts de pollencins i pollencines es queixen de la proliferació de les taules i cadires que envaeixen tal quantitat d’espai públic que just, just es deixa espai per a què passi una persona amb un cotxet de bebè. I alerta a passar colcant amb bicicleta que encara et miren malament! A part d’això que, al cap i a la fi, és el que menys importància té, perquè en tot cas, es pot anar a fer voltera i canviar l’itinerari, les queixes vénen arran de què, si bé s’està d’acord en què una petita part dels espais públics estiguin ocupats per negocis particulars, perquè a tots ens agrada poder prendre el cafetet o la cervesseta asseguts damunt Plaça o davant la mar, resulta que la gran proliferació de taules i cadires només serveix perquè a l’hora de la veritat uns particulars treguin negoci d’un espai públic que és de tots i que s’ha pagat entre tots.

Per altra banda, les queixes dels empresaris que ocupen terrasses és que per part de l’Ajuntament de Pollença hi ha una deixadesa absoluta pel que fa al compliment de l’Ordenança Municipal d’Ocupació de la Via Pública. I és que els propietaris d’aquests bars i restaurants presenten sol·licituds per ocupar la via pública però no reben resposta per part de l’Ajuntament, ni afirmativa ni negativa. Per això, han optar per ocupar la via tal com els plau fins arribar al punt que l’ocupació s’ha convertit en un “campi qui pugui”.

I ja són ganes de voler pagar, perquè des de l’any 2003, el preu per ocupar la via pública ha augmentat un quinze per cent de manera que els preus per metre quadrat són els següents: 77 euros a la plaça Major, 65 euros a la plaça Miquel Capllonch, 155 euros al passeig Anglada Camarasa, 100 euros al passeig Voramar i Colom, 70 euros als carrers de vianants i empedrats del Moll i 58 euros als carrers de vianants i empedrats de Pollença i 48 euros a la resta de carrers. Segons aquesta ordenança es preveu que les cadires ocupen 0.75 metres quadrats i les taules 1 metre quadrat. Idò a passar comptes!

El problema principal és que l’Ordenança no sols no es compleix per part dels ocupants, sinó que tampoc es fa per part de l’Ajuntament i a part dels uns excedir-se amb escreix els límits que els corresponen, els altres ni els sancionen, ni els fan retirar les taules i les cadires. Per això, molts ciutadans de Pollença demanen una major responsabilitat per fer complir la llei en benefici de tots.