MALALTS DE PATRONA
Quan fa més d’un mes que s’han acabat les festes de la Patrona, encara es parla de com varen anar de malament les festes de 2007. “Va ser un desastre!”, s’exclama més d’un fent rotlada a qualsevol terrassa de Pollença. I, efectivament, va ser un desastre i encara hagués pogut ser pitjor [us convit a llegir l’article “La crítica al Simulacre” de Jaume March Bisbal que es publica en el PUNT iNFORMATIU número 289] si, en caure la paret del camp de futbol de ca n’Escarrinxo, hagués provocat alguna víctima mortal o ferida irreversible. Per sort, no va ser així. Això no obstant, aquest accident que hagués pogut convertir el Simulacre en tragèdia ha passat sense pena ni glòria, diluït pel kaos que va dominar l’acte més massificat de la Patrona: els Moros i Cristians.
Feta aquesta puntualització a fi que quedi clar que, per damunt de qualsevol cosa, la seguretat és el primer, cal reconèixer que en la part més estètica el Simulacre de Moros i Cristians de Pollença també va ser un desastre.
Ningú no es recorda de quan l’ordre i el concert que imperava en el Simulacre es va perdre, però des d’un temps ençà els Moros i Cristians han anat degenerant de cada any una mica més o menys. Tothom està d’acord que aquesta situació caòtica s’ha de solucionar, però no tots coincideixen en com s’ha de recuperar aquell desordre ordenat que caracteritzava aquesta festa des dels inicis.
La proposta més bàrbara que hem sentit és la de posar un escenògraf, perquè dirigeixi aquesta tradició que s’atreví a qualificar de “funció teatral”. Desbarats a banda i de manera molt sintetitzada, les propostes per refer l’acte més popular de la Patrona són: una mort d’èxit per tornar començar de bell nou; el compromís dels càrrecs d’ambdós bàndols, perquè facin tots els possibles perquè es duguin a terme determinats gestos a uns llocs concrets, sense que aquesta autoritat els converteixi en els amos per fer el que vulguin amb la festa; deixar que l’espontaneïtat sigui allò que posa una mica de gràcia als Moros i Cristians, o bé restaurar el Simulacre sense que hi hagi mil i un jefets que manin i improvisin les idees més desbaratades.
S’adopti l’opció que s’adopti, cal reconèixer que, d’entrada, s’ha de posar una mica de seny al Simulacre i analitzar els pros i contres de qualsevol canvi, per petit que sigui, per evitar que el remei sigui pitjor que la malaltia. Llavors s’han d’estudiar i avaluar si cal nomenar alguns responsables (dos, vint, cent o els que facin falta), perquè vigilin que el Simulacre es desenvolupi d’una manera “ordenada”.
Ara bé, per damunt de tot, cal corregir aquest exagerat sentiment patronal que expressen sense complexos més d’un pollencí que compta els anys per Patrones, que viu del record d’aquells instants de glòria que li ha permès en alguna ocasió la Patrona i que es creu estimar més la Patrona que qualsevol altre pollencí. Aquests malalts de Patrona són tant o més perillosos que qualsevol altre culpable, fins i tot dels externs sobre els quals les culpes cauen a pler. I és que si hi ha un culpable, tot és molt més fàcil.
En poques paraules i per acabar, el simulacre de Moros i Cristians ha d’evolucionar sense destorbar l’essència de la festa i això ho hem d’aconseguir entre tots.
