divendres, 4 d’abril de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

EL DOLENT SEMPRE SURA

És una expressió prou coneguda per dóna a entendre que les coses o els fets negatius són més visibles que els positius. No debades, el famós cas Rodrigo de Santos ha ocupat més portades que la bona feina de tants homes i dones que es dediquen a la cosa pública. Ara bé, això no deixa que els culpables de malversar fons públics hagin de ser impunes, sinó més aviat tot el contrari: és interessant que els ciutadans estiguin ben informats i es puguin formar una opinió crítica al respecte. A banda que, per suposat, han de complir la pena que els jutges decideixin.

Durant la primera quinzena de març, l’ex-regidor d’Urbanisme i ex-tinent de batle de l’ajuntament de Palma, Javier Rodrigo de Santos, fou notícia de mitjans de comunicació d’àmbit autonòmic i estatal, per un presumpte delicte de malversació del fons públic, en haver-se gastat més de 50.000 euros amb una tarja Visa municipal en clubs de cites d’ambient homosexual i drogues.

Dies després Rodrigo de Santos va tornar els diners al consistori i va admetre els fets, que va atribuir a una malaltia (addicció a les drogues). De fet, va ingressar en una famosa clínica de rehabilitació madrilenya.

Arran de tot aquest embolic Rodrigo de Santos va ser expulsat del Partit Popular (PP).

El degoteig de notícies entorn de l’ex-regidor Rodrigo de Santos continua i sembla que només és la punta d’un iceberg en el qual poden estar vinculats altres polítics de les illes Balears. De fet, aquest no és el primer escàndol de corrupció política que ha tengut governants de les Illes com a protagonistes. Noms com Rasputín, Voramar, Túnel de Sóller... diuen molt als homes i dones que viuen i treballen a les illes Balears.

Aquests fets sorgits a llum i altres que resten per descobrir són el clar exemple d’una mala manera de fer política, això no vol dir que tots els polítics siguin iguals, és molt probable que hi hagi més polítics honestos, bastants més, que polítics sense manies per aprofitar-se dels impostos que paguen els ciutadans amb gran esforç.

En el cas Rodrigo de Santos, a més d’haver posat mà en el calaix dels doblers de tots els palmesans i palmesanes, se l’ha d’acusar de doble moral. I és que, mentre duia una vida nocturna d’allò més esbojarrada, l’ex-regidor s’havia posicionat totalment en contra dels homosexuals i dels matrimonis entre parelles del mateix sexe. En aquest sentit, volem deixar clar que la redacció del pipenxarxa respecta qualsevol tendència i pràctica sexual sempre i quan les parts implicades hi estiguin d’acord. Ara bé, no creiem que sigui lícit predicar allò que no es creu, més encara quan es tracta de polítics que, en certa manera, representen una part important de la ciutadania.

En definitiva, creiem que és injust sentenciar que “tots els polítics són iguals”, però també pensam que, amb fonament i respecte, s’han de denunciar els casos de corrupció que tan desprestigien l’entorn polític.

dilluns, 10 de març de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

AMORS QUE MATEN


Gairebé una vintena de dones han mort aquest 2008 en mans dels seus marits, companys sentimentals o ex parelles arreu de l’Estat espanyol, i Pollença, no se’n salva. Tot i que la víctima no va morir, cal tenir en compte que un pollencí va apunyalar la seva parella. Arran d’aquests fets ocorreguts el 26 de febrer i dels quals se’n feren ressò els mitjans de comunicació, pipenxarxa vol obrir un espai de debat perquè els usuaris reflexionen sobre un tema complicat i, a més a més, delicat.

La violència domèstica és un problema social que traspassa les barreres del sexe, ja que no només dones, sinó també homes, infants i persones majors poden convertir-se en víctimes dels seus familiars. Per tant, es podria dir que és una qüestió d’educació i de valors. De fet, segons la “llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere”, creada el 22 de desembre de 2004, s’estableix que la formació en el respecte a la igualtat entre homes i dones ha de ser una de les finalitats del sistema educatiu espanyol, de manera que el principi d’igualtat s’ha de transmetre des de l’educació infantil fins al batxillerat.

Els mitjans de comunicació també tenen un paper important a l’hora d’educar la societat, ja que són els que marquen l’agenda d’opinió dels ciutadans. Per això, s’ha d’analitzar quin tractament en fan de la violència domèstica, ja que segons les estadístiques, sembla ser que el que hauria de ser un tractament de denúncia s’ha convertit en una “normalització” d’aquest tipus de violència. Al contrari, com s’explica que, en un mateix dia, morin quatre dones i al dia següent es produeixin tres greus casos de violència de gènere?

Des d’aquí volem convidar a reflexionar sobre aquest tractament. És adient que es donin noms i cognoms de les víctimes, dels agressors, que surtin els testimonis per la televisió? Que se n’ha de parlar és clar, però de quina manera?

Cal tenir en compte també que socialment no existeix un prototip de maltratador, n’hi ha de totes les classes socials, de formacions ben diverses, analfabets, però també amb estudis superiors i/o amb càrrecs “respectables”, tampoc no és una qüestió d’edat ni tampoc de gènere (de fet, també hi ha dones que maltracten les seves parelles o, fins i tot, els seus fills). De fet, l’únic que és comú en els homes que atempten contra les seves dones és que tenen interioritzada la idea que la dona està a la seva disponibilitat. La majoria d’ells no són agressius de forma habitual, sinó que l’exerceixen de forma selectiva només amb les seves dones. Per això, no es percep de cara a l’exterior. Pel que fa a les dones, no s’han realitzat tants estudis per saber què les mou a portar a terme agressions contra les seves parelles, ni tan sols els mitjans de comunicació en parlen, però les xifres parlen per si mateixes: l’any 2006 hi va haver més de 8.000 denúncies d’homes. No obstant, l’any 2007 varen ser setanta les dones que varen morir a mans de les seves parelles i més de 57.000 denúncies posades l’any 2006 per part del col·lectiu femení.

dilluns, 25 de febrer de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

COM QUEDARÀ EL MAPA POLÍTIC DESPRÉS DE LES ELECCIONS DEL 9-M

Les eleccions al Parlament de l'Estat espanyol que se celebraran el diumenge, dia 9 de març, obren tot un seguit d'interrogants al respecte. La campanya es planteja des de la bipolarització (PP/PSOE), encara que, des de certes comunitats autònomes, hi ha altres opcions de caire més o menys nacionalista.
Sigui com sigui, dels propers comicis, en sortirà el govern de l'Estat espanyol per a la propera legislatura. Les possibilitats són múltiples, des de la majoria absoluta fins a l'empat tècnic per qualsevol dels dos grans partits espanyolistes, fins a la necessitat d'haver d'acordar un pacte amb un o amb diversos partits polítics (CIU, PNB, Esquerra, Esquerra Unida - Els Verds, Unitat per les Illes...)
Més enllà de saber si serà Rodríguez Zapatero o Rajoy qui presidirà el futur govern espanyol, en solitari o amb pactes postelectorals, als homes i dones de les illes Balears, interessen dues coses per damunt de tot: si el govern que surti estarà en sintonia amb el Pacte de centreesquerres que actualment governa a les principals institucions de les Illes i si s'aconseguirà el primer diputat nacionalista gràcies a la unió de totes les forces nacionalistes que és Unitat per les Illes.

dimarts, 12 de febrer de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

VA SER ENCERTADA LA DECISIÓ DEL JURAT DE LA RUA DE 2008?


Arran d’alguns comentaris apareguts durant la passada quinzena en aquest blog, hem considerat oportú debatre sobre si va ser encertada la decisió del jurat de la Rua de 2008, o no. Com que hi ha diversitat d’opinions al respecte, des de la redacció de pipenxarxa, hem fet un doble exercici de manera que tot seguit argumentam a favor i en contra de la decisió que va desfermar la polèmica.


CONTRES

Enguany el jurat de la Rua estava compost per un representant de l’AMPA del Col·legi Monti-sion, un del Col·legi Costa i Llobera, un representant de l’Associació de Veïns del Port de Pollença, un representant de les confraries de Setmana Santa, un representant del Club Pollença, un de l’Associació de Veïns de Pollença, dos membres de la comissió de Festes i un membre de la comissió de Reis. És evident que cada una d’aquestes persones forma part d’una entitat o associació pollencina i això pot posar en perill el seu criteri de decidir el lliurament envers allò que tothom coneix com “granar capa seva”.

Per altra banda, enguany no s’han fet públics els criteris d’avaluació que han seguit els membres del jurat i per tal de demostrar que el concurs és neutral, estaria bé que els pollencins sabessin què és el que valora: creativitat, originalitat, feina, animació. D’aquesta manera es demostraria que no es vota per qui és el que va disfressat. I per major transparència, no estaria malament que es fessin públics els punts amb els quals ha guanyat cada comparsa.

En el cas d’enguany, tot i que els membres del jurat eren nou, no es varen poder decidir per lliurar els premis tal i com es marca a les bases del concurs sinó que es varen sumar els imports del primer, segon i tercer premi i es va repartir a parts iguals entre els tres guanyadors. Així i tot, els pollencins no saben el perquè de l’empat que es va produir?

No obstant, el que estaria bé de veritat és que el jurat estàs format per persones alienes a les festes o que hi puguin tenir alguna relació.

No cal que el concurs de carnaval el jutgi cap dissenyador de moda ni cap professional de l’espectacle, però com que, al cap i a la fi, és la gent del poble qui gaudeix amb la Rua, podria ser aquesta mateixa qui votés a través de SMS, d’una urna enmig de Plaça... Així ja no es podria dir que sempre trien els mateixos ni que sempre guanyen els mateixos.


PROS


Qualsevol concursant ha de saber que, de la mateixa manera que poden guanyar, també poden perdre. De fet, és molt més probable aquesta darrera opció que no pas la primera. I saber perdre és tot un mèrit, mentre que fer potadetes és més propi d’infants d’uè.

Insistir amb les potadetes infantils i pretendre justificar-les resulta insòlit, ja que, com canta Luís Eduardo Aute, “quien pone reglas al juego, se engaña si dice que es jugador”. Més enllà de la formació del jurat (que ha d’estar integrat per aquells pollencins i pollencines que acceptin la invitació de l’organització), aquestes persones han de ser lliures per valorar allò que els doni la gana, sense que ningú no marqui unes pautes que, en qualsevol cas, l’únic que s’aconseguiria és posar límits. I és que no es pot perdre de vista que, de moment, la regularitat no és la dominant de la Rua de Pollença. De fet, la Rua de l’any passat va ser animadíssima, mentre que la d’enguany era més aviat pobra.

Qualsevol decisió sempre implica que hi hagi sectors a favor i en contra, sobretot quan es tracta de gustos. Ara bé, mai com enguany, la decisió del jurat havia estat tant discutida i el que és pitjor qüestionada. I si aquest espectacle és trist, molt més llastimós resulta acusar que sempre es premia els mateixos. Res més fàcil de comprovar, que agafin qualsevol any, a l’atzar, i s’ho mirin?

En definitiva, un jurat format per membres de diferents associacions del municipi és d’allò més plural i la seva decisió resulta del tot encertada tant aquest 2008 com en anteriors edicions de la Rua. En qualsevol cas, els emperons no s’han de fer públics després de la votació, sinó abans, en el mateix moment d’inscriure’s al concurs. O és que, segons allò que hagués decidit, no se l’hagués acusat de partidista?

dimecres, 30 de gener de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

PLASTIFICAR SANT ANTONI

Abans no tallin un dels pins de Sant Antoni que, probablement, haurà estat menys temps clavat a la plaça Vella, pipenxarxa vol treure a rotlle la polèmica sorgida des de fa alguns anys respecte la naturalesa del gall. I és que, des de certs sector de la societat, es demana que se substitueixi el gall de carn i ossos per un gall de plàstic.

En principi, a les persones que feim pipenxarxa, no ens sembla adequat plastificar la festa de Sant Antoni. Com tampoc trobam de rebut que, per fer una festa, s’hagi de maltractar animals. Ara bé, pensam que hi ha alguns matisos a fer i que és ara, amb tot un any per endavant, quan s’ha de plantejar una reflexió entorn d’aquest element de la festa.

Tots estarem d’acord que el gall és un premi per aquella persona que aconsegueix arribar dalt del Pi. És més aquest premi, el d’un gall, és una tradició centenària tal i com ho avalen documents antics. També és cert que, des de fa alguns anys ençà i per evitar el patiment innecessari de l’animal, en comptes de llençar-lo dalt a baix, es fica dins una senalla que baixa qui ha pujat al Pi. Per tant, s’ha adoptat un canvi pedagògic envers l’ús dels animals a les festes tradicionals.

No satisfets amb aquest canvi, hi ha qui proposa substituir el gall per una rèplica de plàstic la qual cosa, no ens enganyem, és una horterada per més que raonin la substitució. D’entrada, no és ètic fer ús d’animals en espectacles populars, sobretot si hi ha patiment. Aquest no és el cas del famós gall del Pi de Sant Antoni, ja que ni tan sols quan el llençaven dalt a baix era un espectacle violent o desagradable. I és que, a banda que un animal no és una persona, els galls tenen ales i volen.

Però, com que els arguments que donen aquells que suggereixen penjar un moneiot que representi un gall, són ben respectables, hi ha una tercera via: no posar-hi res i fer un regal actualitzat a aquell que puja el Pi. Per més que, pardoxes de la vida, en aquests moments tan materialistes, el fet d’arribar dalt del Pi ja és el millor premi.

Sigui com sigui, ara és el moment de madurar la sortida més adient per a la festa de Sant Antoni, sense que aquesta decisió surti de botador. I és que el gall és un detall de la festa de Sant Antoni a Pollença, però la societat perd valors més sòlids pels quals convé lluitar i no perdre energies amb doiets com els del gall.



divendres, 11 de gener de 2008

EL TEMA DE LA QUINZENA

LES ILLES PER SENYERA


El professor i militant del PSM, Damià Pons, ens regalava diumenge al Diari de Balears un article titulat “Elogi al PSM” en el qual afirmava que “la història del nacionalisme mallorquí és, encara que pugui no semblar-ho, una història d’èxit”. En aquest sentit, destacava “la capacitat de mantenir-se viu” i haver estat capaç de situar el mallorquinisme polític a les institucions.

Trenta anys després de les primeres eleccions democràtiques al Congrés dels Diputats a Madrid, però, les illes Balears mai no han tengut un diputat amb veu pròpia, un representant que no hagi anat a remolc de les consignes dels partits espanyolistes (PP, PSOE i EU). Per tant, manca una institució en la qual és precís i necessari situar-hi el mallorquinisme polític.

És en aquest context en què una gran coalició nacionalista amb les illes Balears per senyera, pren una dimensió insòlita, una dimensió que alguns han marcat com a “fita històrica”. De fet, així és ja que el 9 de març de 2008 els mallorquins, menorquins, eivissencs i esperem que també els formenterencs, decideixin que les illes Balears deixin de ser l’única comunitat històrica de l’Estat espanyol que té un diputat sense l’anomenada “obediència estatal”.

I és que el 22 de gener es presentarà la coalició nacionalista integrada per tots els partits nacionalistes de les illes Balears, això és PSM, UM, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, PSM de Menorca i Els Verds de Menorca, Esquerra d’Eivissa i Entesa Nacionalista d’Eivissa, i presumiblement Gent per Formentera, així com també els Independents d’Artà i de la Pobla, entre d’altres pobles.

Aquesta gran suma de sensibilitats ha estat possible perquè tenen una meta en comú, una voluntat clara d’aconseguir major finançament i més autogovern per a les illes Balears. Qui pot estar en contra d’aquests objectiu?

No és el moment d’entrar en trifulgues entre els partits que, per les raons que siguin, no formen part d’aquesta Unitat de forces mallorquines, menorquines, eivissenques i formenterenques. Més aviat ara més que mai és l’hora de “remar tots junts amb força i en la mateixa direcció” i, com deia Damià Pons, de mantenir “una autoconfiança sensata i no l’apatia dels derrotats sense esperança”.

Per a molts de ciutadans i ciutadanes de les illes Balears, el 9 de març de 2008 s’ha de convertir en una data memorable, una data en què tots plegats aconseguirem tenir una veu més que necessària a Madrid i, per això, no hi valen restes, sinó sumes: la suma de tots aquells homes i dones que viuen i treballen a les illes Balears, però també la d’aquells que s’abstenen perquè no hi ha cap partit que respongui a les seves expectatives i la d’aquells votants d’altres formacions com PP, PSOE i EU que mai no han vist recompensada la seva confiança en aquests partits polítics de signe espanyolista. D’exemples en trobaríem a balquena, però, per no anar gaire enfora, el PSOE (entre els quals hi havia els 4 diputats de les Illes per aquest partit) va votar en contra de retornar-nos la Base Militar del Port de Pollença.

dilluns, 31 de desembre de 2007

EL TEMA DE LA QUINZENA

PARE NOEL O REIS MAGS?

A Mallorca, sempre ha estat tradició que dia 6 de gener, els nins i nines s’aixequessin ben prest al dematí per córrer a cercar els regals que els tres Reis Mags d’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar, els havien deixat la nit anterior. Com és tradició, els Reis Mags arriben a Pollença en camells o en cavalls i per això, els nins de Pollença els deixaven sempre una sabata amb galetes i un tassó de llet, per tal que els mags reposessin forces per al camí.
A part, però, d’aquestes tradicions més populars, els Reis Mags tenen una relació directa amb la base de les festes nadalenques, que és la religió cristiana, la qual ha estat (i és) la predominant en aquesta part del món. Els Mags surten a la Bíblia com a principals adoradors del nen Jesús, nat a 25 de desembre i principal motiu (encara que molts no ho recordin) de la celebració de Nadal, paraula que en català prové de natalici, que significa precisament, naixement. Els Reis Mags saben que el nen Jesús és el Messies i per això l’adoren portant-li or, encens i mirra, objectes que s’han convertit actualment en els presents que reben els nens petits.
El Pare Noel, fa més poc temps que es deixa veure per terres mallorquines. És un personatge inspirat en un bisbe cristià d’origen grec, de nom Nicolás, que va viure al segle IV a Anatòlia, l’actual Turquia. De fet, era una de les persones més venerades pels cristians a l’Edat Mitjana, per tant, també està relacionat amb la religió. Tant és així, que avui en dia encara es conserven les seves relíquies a la basílica de Bari (Itàlia).
Segons explica la llegenda, la fama que té de repartidor d’objectes es basa segons la història que hi havia un home molt pobre que no podia casar les seves filles per falta de dot. Per això, Sant Nicolás, en secret, va entrar per la finestra i va deixar a cada al·lota un sac de monedes d’or dins dels mitjons que estaven penjats a la xemeneia perquè s’eixuguessin.
A partir d’aquí, la figura del Pare Noel ha anat evolucionant fins a l’actualitat en què s’explica que Santa Claus, viu al Pol Nord juntament a la Senyora Claus i una gran quantitat de follets que l’ajuden en la fabricació de les juguetes que els demanen els nens a través de les cartes.
Sigui com sigui, avui en dia, en què els orígens de les tradicions s’han difuminat en el passat, s’ha creat una mena de polèmica envers aquest dos personatges: el Pare Noel i el Reis Mags, i sobre quin dels dos té més importància en les festes nadalenques. Tant és així, que fins i tot els anuncis publicitaris se’n fan ressò d’aquesta polèmica (com per exemple, l’anunci de Schweppes en què el Pare Noel, ja no vestit dels colors de la Coca-Cola, sinó d’aquesta beguda, explicita que els Reis Mags li fan la competència).
Des d’aquí, només es vol convidar a fer una reflexió sobre els orígens de les festes i els orígens de qui porta els regals, dels quals, per cert, els psicòlegs no en recomanen més de tres per infant.