AMORS QUE MATEN
Gairebé una vintena de dones han mort aquest 2008 en mans dels seus marits, companys sentimentals o ex parelles arreu de l’Estat espanyol, i Pollença, no se’n salva. Tot i que la víctima no va morir, cal tenir en compte que un pollencí va apunyalar la seva parella. Arran d’aquests fets ocorreguts el 26 de febrer i dels quals se’n feren ressò els mitjans de comunicació, pipenxarxa vol obrir un espai de debat perquè els usuaris reflexionen sobre un tema complicat i, a més a més, delicat.
La violència domèstica és un problema social que traspassa les barreres del sexe, ja que no només dones, sinó també homes, infants i persones majors poden convertir-se en víctimes dels seus familiars. Per tant, es podria dir que és una qüestió d’educació i de valors. De fet, segons la “llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere”, creada el 22 de desembre de 2004, s’estableix que la formació en el respecte a la igualtat entre homes i dones ha de ser una de les finalitats del sistema educatiu espanyol, de manera que el principi d’igualtat s’ha de transmetre des de l’educació infantil fins al batxillerat.
Els mitjans de comunicació també tenen un paper important a l’hora d’educar la societat, ja que són els que marquen l’agenda d’opinió dels ciutadans. Per això, s’ha d’analitzar quin tractament en fan de la violència domèstica, ja que segons les estadístiques, sembla ser que el que hauria de ser un tractament de denúncia s’ha convertit en una “normalització” d’aquest tipus de violència. Al contrari, com s’explica que, en un mateix dia, morin quatre dones i al dia següent es produeixin tres greus casos de violència de gènere?
Des d’aquí volem convidar a reflexionar sobre aquest tractament. És adient que es donin noms i cognoms de les víctimes, dels agressors, que surtin els testimonis per la televisió? Que se n’ha de parlar és clar, però de quina manera?
Cal tenir en compte també que socialment no existeix un prototip de maltratador, n’hi ha de totes les classes socials, de formacions ben diverses, analfabets, però també amb estudis superiors i/o amb càrrecs “respectables”, tampoc no és una qüestió d’edat ni tampoc de gènere (de fet, també hi ha dones que maltracten les seves parelles o, fins i tot, els seus fills). De fet, l’únic que és comú en els homes que atempten contra les seves dones és que tenen interioritzada la idea que la dona està a la seva disponibilitat. La majoria d’ells no són agressius de forma habitual, sinó que l’exerceixen de forma selectiva només amb les seves dones. Per això, no es percep de cara a l’exterior. Pel que fa a les dones, no s’han realitzat tants estudis per saber què les mou a portar a terme agressions contra les seves parelles, ni tan sols els mitjans de comunicació en parlen, però les xifres parlen per si mateixes: l’any 2006 hi va haver més de 8.000 denúncies d’homes. No obstant, l’any 2007 varen ser setanta les dones que varen morir a mans de les seves parelles i més de 57.000 denúncies posades l’any 2006 per part del col·lectiu femení.
