EL TEMA DE LA QUINZENA

DEL FET DE VIURE A POLLENÇA

És ben sabut que trobar un habitatge a Pollença és difícil, i aquells que ho vulguin fer, només tenen tres opcions: 1) comprar un pis a través d’alguna de les múltiples immobiliàries que hi ha al municipi; 2) llogar un pis, i 3) adquirir un pis de protecció oficial.

Si la persona interessada en trobar un habitatge escull la primera opció, es trobarà amb que, segons dades proporcionades per diversos agents immobiliaris, un pis de nova construcció a Pollença poble, de 83 metres quadrats costa 236.000 euros i un de 95 metres quadrats, amb 3 habitacions, té actualment un cost de 265.00 euros. En canvi, un pis de 110 metres quadrats i de segona mà costa una mitjana de 240.00 euros, però s’ha de reformar.

Si s’escull aquesta primera opció, a més de l’excessiu preu dels habitatges que, evidentment no està pensat per a gent treballadora sense grans ingressos econòmics a final de mes, aquells que vulguin comprar es troben que actualment els bancs ja no poden finançar més les hipoteques del que ho fan, que és a quaranta anys. A més, a través de les entitats bancàries, la persona interessada en la compra d’un habitatge només es pot finançar un 80 per cent de les hipoteques, la qual cosa significa que aquells que vulguin accedir a un primer habitatge necessiten tenir un 30 per cent del seu cost estalviat, un 20 per cent del preu de la mateixa vivenda més un 10 per cent d’interessos que després haurà de pagar.

Si s’analitza la segona opció: llogar un pis. Aquells que algun cop s’ho hagin plantejat hauran vist que si no és de particular a particular i com aquell que diu “no tens bo”, trobar un pis a Pollença o el Port es pot convertir en una vertadera odissea, ja que és impossible combinar unes dimensions adequades amb un preu assequible (o sigui que no s’hi quedi tota la nòmina), resulta més difícil que creure’s que els 210 euros que Zapatero promet donar als joves d’entre 22 i 30 anys per pagar una part del seu lloguer no sigui tan sols una estratègia electoral. O no?

Finalment, aquells que, o bé no els convenci o bé no es puguin permetre ni llogar, ni comprar, només els queda sol·licitar un pis de protecció oficial. Però aquesta opció també té incovenients, i és que al municipi de Pollença només s’ha conegut una oferta de pisos de protecció oficial, que varen ser els del reconvertit Hotel Carotti del Port de Pollença.

Davant la mancança d’habitatges a preus assequibles als mileuristes (com es coneixen el treballador jove i ben format el sou dels quals ronda els mil euros al mes) de Pollença (siguin natius o nous vinguts) ho tenen difícil, per no dir impossible, fer-se amb un lloc on viure, en què sigui de lloguer o de lloguer de protecció oficial.

En definitiva, Pollença està cruu si no s’és milionari. I és que segons dades oficials, llevat de Palma, Pollença és el municipi amb l'habitatge més car de Mallorca. Aquesta dada confirma la situació que es viu en el municipi, que obliga a molts pollencins a haver d'"emigrar" a altres pobles per trobar un habitatge digne a preus més raonables.

EL TEMA DE LA QUINZENA

L’OMBRA DEL DUBTE

El presumpte cas d’agressió policial que va tenir lloc la matinada de dijous 6 de setembre de 2007 ha obert un interessant debat sobre l’abús d’autoritat o la violència injustificada dels anomenats agents de l’ordre.

La intenció de pipenxarxa no és valorar els fets, ni jutjar la conducta del jove Joan Coll Vives ni l’actitud de l’agent de la Policia Local de Pollença a qui acusen d’agressió. Ara bé, creiem convenient fer algunes puntualitzacions:

1.- Els agents de la Policia Local han de ser respectats i, si cal, s’han de fer respectar.

2.- Aquest respecte no s’aconsegueix per la força, sinó que han de fer servir qualsevol altre recurs abans d’arribar a les mans.

3.- Les accions per part dels ciutadans s’han de contextualitzar i, en cap cas, s’han de sobredimensionar.

Per altra banda, com bona part dels pollencins i de les pollencines que respongueren a la convocatòria de manifestació i es reuniren davant la Casa de la Vila, els que feim pipenxarxa desconeixem els drets i els deures dels agents de la Policia Local. Ara bé, per una qüestió de proximitat, els municipals ens resulten més simpàtics que altres agents de l’ordre públic que no treballen frec a frec amb els ciutadans. No debades, els municipals de tota la vida han tengut, i tenen, una funció més humana que sancionadora o agressora. D’ells esperam ajuda i confiam, fins i tot, que sabran perdonar qualque petita infracció per part nostra. Ja se sap, la confiança!

Els fets del passat 6 de setembre, però, fan planar l’ombra del dubte sobre la Policia Local de Pollença. I és que sembla ser que aquest mateix agent que va protagonitzar l’enfrontament amb Joan Coll Vives ha estat acusat en diverses ocasions d’haver abusat de la seva autoritat com a Policia Local. També és cert que sempre ha sortit guanyador de tots els judicis.

Mentre no s’aclareixi què va ocórrer aquella matinada, tots els implicats s’han de considerar innocents. Això no obstant, opinam que, si s’han donat casos de violència en el cos de la Policia Local, per petits que siguin, no es poden amagar, sinó que s’ha de fer pública. El companyerisme és important, però la veritat està per damunt.

Tot plegat, demanam que s’aclareixi el més ràpidament possible què va passar aquella matinada del 6 de setembre i que, entre la Policia Local i l’Ajuntament, es retorni la confiança perduda envers els municipals. I, sobretot, que s’evitin noves agressions que no afavoreixen ningú, especialment per a la mateixa Policia Local, en el si de la qual hi ha bons professionals i excel·lents persones.

EL TEMA DE LA QUINZENA

MALALTS DE PATRONA

Quan fa més d’un mes que s’han acabat les festes de la Patrona, encara es parla de com varen anar de malament les festes de 2007. “Va ser un desastre!”, s’exclama més d’un fent rotlada a qualsevol terrassa de Pollença. I, efectivament, va ser un desastre i encara hagués pogut ser pitjor [us convit a llegir l’article “La crítica al Simulacre” de Jaume March Bisbal que es publica en el PUNT iNFORMATIU número 289] si, en caure la paret del camp de futbol de ca n’Escarrinxo, hagués provocat alguna víctima mortal o ferida irreversible. Per sort, no va ser així. Això no obstant, aquest accident que hagués pogut convertir el Simulacre en tragèdia ha passat sense pena ni glòria, diluït pel kaos que va dominar l’acte més massificat de la Patrona: els Moros i Cristians.

Feta aquesta puntualització a fi que quedi clar que, per damunt de qualsevol cosa, la seguretat és el primer, cal reconèixer que en la part més estètica el Simulacre de Moros i Cristians de Pollença també va ser un desastre.

Ningú no es recorda de quan l’ordre i el concert que imperava en el Simulacre es va perdre, però des d’un temps ençà els Moros i Cristians han anat degenerant de cada any una mica més o menys. Tothom està d’acord que aquesta situació caòtica s’ha de solucionar, però no tots coincideixen en com s’ha de recuperar aquell desordre ordenat que caracteritzava aquesta festa des dels inicis.

La proposta més bàrbara que hem sentit és la de posar un escenògraf, perquè dirigeixi aquesta tradició que s’atreví a qualificar de “funció teatral”. Desbarats a banda i de manera molt sintetitzada, les propostes per refer l’acte més popular de la Patrona són: una mort d’èxit per tornar començar de bell nou; el compromís dels càrrecs d’ambdós bàndols, perquè facin tots els possibles perquè es duguin a terme determinats gestos a uns llocs concrets, sense que aquesta autoritat els converteixi en els amos per fer el que vulguin amb la festa; deixar que l’espontaneïtat sigui allò que posa una mica de gràcia als Moros i Cristians, o bé restaurar el Simulacre sense que hi hagi mil i un jefets que manin i improvisin les idees més desbaratades.

S’adopti l’opció que s’adopti, cal reconèixer que, d’entrada, s’ha de posar una mica de seny al Simulacre i analitzar els pros i contres de qualsevol canvi, per petit que sigui, per evitar que el remei sigui pitjor que la malaltia. Llavors s’han d’estudiar i avaluar si cal nomenar alguns responsables (dos, vint, cent o els que facin falta), perquè vigilin que el Simulacre es desenvolupi d’una manera “ordenada”.

Ara bé, per damunt de tot, cal corregir aquest exagerat sentiment patronal que expressen sense complexos més d’un pollencí que compta els anys per Patrones, que viu del record d’aquells instants de glòria que li ha permès en alguna ocasió la Patrona i que es creu estimar més la Patrona que qualsevol altre pollencí. Aquests malalts de Patrona són tant o més perillosos que qualsevol altre culpable, fins i tot dels externs sobre els quals les culpes cauen a pler. I és que si hi ha un culpable, tot és molt més fàcil.

En poques paraules i per acabar, el simulacre de Moros i Cristians ha d’evolucionar sense destorbar l’essència de la festa i això ho hem d’aconseguir entre tots.

EL TEMA DE LA QUINZENA

CREIXEN CADIRES COM A BOLETS

L’arribada dels turistes a Pollença ha comportat un any més la instal·lació d’un nombre excessiu de terrasses que ocupen la via pública de les zones més transitades de Pollença i del Port de Pollença amb unes taules i cadires que cada dia creixen com a bolets. Aquesta situació provoca nombroses queixes tant per part dels ciutadans com per part dels mateixos ocupes del carrer.

Per una banda, molts de pollencins i pollencines es queixen de la proliferació de les taules i cadires que envaeixen tal quantitat d’espai públic que just, just es deixa espai per a què passi una persona amb un cotxet de bebè. I alerta a passar colcant amb bicicleta que encara et miren malament! A part d’això que, al cap i a la fi, és el que menys importància té, perquè en tot cas, es pot anar a fer voltera i canviar l’itinerari, les queixes vénen arran de què, si bé s’està d’acord en què una petita part dels espais públics estiguin ocupats per negocis particulars, perquè a tots ens agrada poder prendre el cafetet o la cervesseta asseguts damunt Plaça o davant la mar, resulta que la gran proliferació de taules i cadires només serveix perquè a l’hora de la veritat uns particulars treguin negoci d’un espai públic que és de tots i que s’ha pagat entre tots.

Per altra banda, les queixes dels empresaris que ocupen terrasses és que per part de l’Ajuntament de Pollença hi ha una deixadesa absoluta pel que fa al compliment de l’Ordenança Municipal d’Ocupació de la Via Pública. I és que els propietaris d’aquests bars i restaurants presenten sol·licituds per ocupar la via pública però no reben resposta per part de l’Ajuntament, ni afirmativa ni negativa. Per això, han optar per ocupar la via tal com els plau fins arribar al punt que l’ocupació s’ha convertit en un “campi qui pugui”.

I ja són ganes de voler pagar, perquè des de l’any 2003, el preu per ocupar la via pública ha augmentat un quinze per cent de manera que els preus per metre quadrat són els següents: 77 euros a la plaça Major, 65 euros a la plaça Miquel Capllonch, 155 euros al passeig Anglada Camarasa, 100 euros al passeig Voramar i Colom, 70 euros als carrers de vianants i empedrats del Moll i 58 euros als carrers de vianants i empedrats de Pollença i 48 euros a la resta de carrers. Segons aquesta ordenança es preveu que les cadires ocupen 0.75 metres quadrats i les taules 1 metre quadrat. Idò a passar comptes!

El problema principal és que l’Ordenança no sols no es compleix per part dels ocupants, sinó que tampoc es fa per part de l’Ajuntament i a part dels uns excedir-se amb escreix els límits que els corresponen, els altres ni els sancionen, ni els fan retirar les taules i les cadires. Per això, molts ciutadans de Pollença demanen una major responsabilitat per fer complir la llei en benefici de tots.