EL TEMA DE LA QUINZENA

MALALTS DE PATRONA

Quan fa més d’un mes que s’han acabat les festes de la Patrona, encara es parla de com varen anar de malament les festes de 2007. “Va ser un desastre!”, s’exclama més d’un fent rotlada a qualsevol terrassa de Pollença. I, efectivament, va ser un desastre i encara hagués pogut ser pitjor [us convit a llegir l’article “La crítica al Simulacre” de Jaume March Bisbal que es publica en el PUNT iNFORMATIU número 289] si, en caure la paret del camp de futbol de ca n’Escarrinxo, hagués provocat alguna víctima mortal o ferida irreversible. Per sort, no va ser així. Això no obstant, aquest accident que hagués pogut convertir el Simulacre en tragèdia ha passat sense pena ni glòria, diluït pel kaos que va dominar l’acte més massificat de la Patrona: els Moros i Cristians.

Feta aquesta puntualització a fi que quedi clar que, per damunt de qualsevol cosa, la seguretat és el primer, cal reconèixer que en la part més estètica el Simulacre de Moros i Cristians de Pollença també va ser un desastre.

Ningú no es recorda de quan l’ordre i el concert que imperava en el Simulacre es va perdre, però des d’un temps ençà els Moros i Cristians han anat degenerant de cada any una mica més o menys. Tothom està d’acord que aquesta situació caòtica s’ha de solucionar, però no tots coincideixen en com s’ha de recuperar aquell desordre ordenat que caracteritzava aquesta festa des dels inicis.

La proposta més bàrbara que hem sentit és la de posar un escenògraf, perquè dirigeixi aquesta tradició que s’atreví a qualificar de “funció teatral”. Desbarats a banda i de manera molt sintetitzada, les propostes per refer l’acte més popular de la Patrona són: una mort d’èxit per tornar començar de bell nou; el compromís dels càrrecs d’ambdós bàndols, perquè facin tots els possibles perquè es duguin a terme determinats gestos a uns llocs concrets, sense que aquesta autoritat els converteixi en els amos per fer el que vulguin amb la festa; deixar que l’espontaneïtat sigui allò que posa una mica de gràcia als Moros i Cristians, o bé restaurar el Simulacre sense que hi hagi mil i un jefets que manin i improvisin les idees més desbaratades.

S’adopti l’opció que s’adopti, cal reconèixer que, d’entrada, s’ha de posar una mica de seny al Simulacre i analitzar els pros i contres de qualsevol canvi, per petit que sigui, per evitar que el remei sigui pitjor que la malaltia. Llavors s’han d’estudiar i avaluar si cal nomenar alguns responsables (dos, vint, cent o els que facin falta), perquè vigilin que el Simulacre es desenvolupi d’una manera “ordenada”.

Ara bé, per damunt de tot, cal corregir aquest exagerat sentiment patronal que expressen sense complexos més d’un pollencí que compta els anys per Patrones, que viu del record d’aquells instants de glòria que li ha permès en alguna ocasió la Patrona i que es creu estimar més la Patrona que qualsevol altre pollencí. Aquests malalts de Patrona són tant o més perillosos que qualsevol altre culpable, fins i tot dels externs sobre els quals les culpes cauen a pler. I és que si hi ha un culpable, tot és molt més fàcil.

En poques paraules i per acabar, el simulacre de Moros i Cristians ha d’evolucionar sense destorbar l’essència de la festa i això ho hem d’aconseguir entre tots.

EL TEMA DE LA QUINZENA

CREIXEN CADIRES COM A BOLETS

L’arribada dels turistes a Pollença ha comportat un any més la instal·lació d’un nombre excessiu de terrasses que ocupen la via pública de les zones més transitades de Pollença i del Port de Pollença amb unes taules i cadires que cada dia creixen com a bolets. Aquesta situació provoca nombroses queixes tant per part dels ciutadans com per part dels mateixos ocupes del carrer.

Per una banda, molts de pollencins i pollencines es queixen de la proliferació de les taules i cadires que envaeixen tal quantitat d’espai públic que just, just es deixa espai per a què passi una persona amb un cotxet de bebè. I alerta a passar colcant amb bicicleta que encara et miren malament! A part d’això que, al cap i a la fi, és el que menys importància té, perquè en tot cas, es pot anar a fer voltera i canviar l’itinerari, les queixes vénen arran de què, si bé s’està d’acord en què una petita part dels espais públics estiguin ocupats per negocis particulars, perquè a tots ens agrada poder prendre el cafetet o la cervesseta asseguts damunt Plaça o davant la mar, resulta que la gran proliferació de taules i cadires només serveix perquè a l’hora de la veritat uns particulars treguin negoci d’un espai públic que és de tots i que s’ha pagat entre tots.

Per altra banda, les queixes dels empresaris que ocupen terrasses és que per part de l’Ajuntament de Pollença hi ha una deixadesa absoluta pel que fa al compliment de l’Ordenança Municipal d’Ocupació de la Via Pública. I és que els propietaris d’aquests bars i restaurants presenten sol·licituds per ocupar la via pública però no reben resposta per part de l’Ajuntament, ni afirmativa ni negativa. Per això, han optar per ocupar la via tal com els plau fins arribar al punt que l’ocupació s’ha convertit en un “campi qui pugui”.

I ja són ganes de voler pagar, perquè des de l’any 2003, el preu per ocupar la via pública ha augmentat un quinze per cent de manera que els preus per metre quadrat són els següents: 77 euros a la plaça Major, 65 euros a la plaça Miquel Capllonch, 155 euros al passeig Anglada Camarasa, 100 euros al passeig Voramar i Colom, 70 euros als carrers de vianants i empedrats del Moll i 58 euros als carrers de vianants i empedrats de Pollença i 48 euros a la resta de carrers. Segons aquesta ordenança es preveu que les cadires ocupen 0.75 metres quadrats i les taules 1 metre quadrat. Idò a passar comptes!

El problema principal és que l’Ordenança no sols no es compleix per part dels ocupants, sinó que tampoc es fa per part de l’Ajuntament i a part dels uns excedir-se amb escreix els límits que els corresponen, els altres ni els sancionen, ni els fan retirar les taules i les cadires. Per això, molts ciutadans de Pollença demanen una major responsabilitat per fer complir la llei en benefici de tots.